|
Getting your Trinity Audio player ready...
|
En un poble ple de casetes amb teulades vermelles i carrers empedrats vivia en Lluc un nen de cinc anys amb uns ulls brillants com estrelles i un somriure que il·luminava fins al racó més fosc en Lluc tenia un company molt especial que apareixia quan sentia por es deia Pocapor
En Pocapor no era com els altres amics era una boleta suau de color blau que podia canviar de mida quan en Lluc mirava una pel·lícula de dinosaures Pocapor es feia tan gran com un elefant quan retronava el cel de nit Pocapor tremolava com una fulla al vent, però durant el dia s’amagava sota el llit ben quiet com un ratolí.
Una nit de tempesta amb llamps que dibuixaven ombres a les parets en Lluc va notar que en Pocapor es feia tan gran que gairebé no hi cabia a l’habitació espantat en Lluc li va dir amb veu tremolosa no vull que tornis més en Pocapor es va fer petit de nou i li va xiuxiuejar amb dolcesa no he vingut per espantar-te he vingut per avisar-te que alguna cosa et preocupa, però tu ets el valent.
Junts van començar a explorar aquelles pors van descobrir que la foscor només amagava les seves joguines preferides que els sorolls forts eren el senyor Martí arreglant el seu cotxe i que el gos gran del carrer només volia jugar.
En Lluc va aprendre una cosa important quan sentia que en Pocapor creixia respirava fondo comptava fins a tres i es preguntava això és realment perillós gairebé sempre la resposta era no.
Amb el temps en Pocapor ja no era un gegant blau es va convertir en un petit amic de la mida d’una taronja que només li xiuxiuejava recorda Lluc soc el teu amic no el teu enemic junts podem entendre-ho tot.
Ara quan en Lluc sent por abraça en Pocapor agafa aire i sap que el coratge no és no tenir por sinó aprendre a escoltar-la i continuar endavant.
I així acaba aquesta història, però no el que has après la por és com una brúixola que ens avisa, però no ens atura si l’entenem amb estima veurem que sempre hi ha llum.
