Al bosc de les Alzines vivia un llop que no menjava conills ni cabres. Menjava preguntes.
Les petites li servien d'aperitiu:
—Per què les formigues caminen en fila?
Les preguntes difícils eren el plat principal:
—On va el temps quan ja ha passat?
I abans de dormir sempre prenia una pregunta calenta:
—Com sap una llavor cap a on ha de créixer?
Els animals estaven encantats. Quan una pregunta els molestava, només havien de deixar-la davant la cova.
—Per què he de compartir? —preguntava l'esquirol.
Nyam! El llop se la menjava.
—Què he fet jo perquè la tortuga estigui trista?
Nyam!
—Podríem travessar el riu d'una altra manera?
Nyam, nyam!
Al cap d'un temps, al bosc ja no quedava cap pregunta.
L'esquirol no compartia, però tampoc es preguntava per què els altres no el convidaven. Ningú no va descobrir què entristia la tortuga. I com que ningú no imaginava una altra manera de travessar el riu, tots continuaven fent una volta de tres hores.
El llop, en canvi, estava tan tip que gairebé no podia sortir de la cova.
Una llebre jove, la Brisa, va anar a veure'l.
—Per què et menges les preguntes?
El llop va obrir la boca, però aquella pregunta era tan fresca que no se la va poder empassar.
—Perquè… no sé què més fer-ne.
—Les podries mastegar sense empassar-te-les —va suggerir la Brisa.
Van provar-ho amb una pregunta nova:
—Com podríem ajudar la tortuga?
El llop la va mastegar lentament. La pregunta es va dividir en idees: escoltar-la, visitar-la, preguntar-li què necessitava.
L'endemà van mastegar la del riu. En van sortir una passarel·la, una corda i una barca feta amb un tronc buit.
El llop va descobrir que les preguntes alimentaven molt més quan es compartien.
Va obrir una cuina al bosc. A la porta hi havia un cartell:
«Porteu una pregunta. En sortiran idees per a tothom.»
I només es menjava les que no servien de res, com ara:
—Per què les orelles del llop són tan grosses?
Tot i que, abans d'empassar-se-la, sempre responia:
—Per escoltar preguntes com aquesta.
