En Floc era un núvol ple d'aigua.
Els altres núvols plovien així:
Xàfec! Xàfec! Xàfec!
En Floc ho provava, però només li sortia una goteta torta.
—Plou més fort! —li deien.
En Floc empenyia la panxa. Arrufava les vores. Pensava en trons enormes.
Res.
Cada dia pesava més.
A sota seu, un camp de margarides esperava l'aigua. Una flor petita va aixecar el cap.
—No cal que ploguis com els altres —va dir—. Com plous tu?
En Floc no ho sabia. Va deixar de prémer i va escoltar tot el que duia a dins: la tristesa de no poder, la por de decebre i les ganes d'ajudar.
Llavors va caure una gota blava.
Després, una de verda.
I una de groga, i una de rosa, i cent gotes petites que baixaven ballant.
No feien un gran xàfec. Feien una pluja lenta i de colors.
Les margarides van obrir-se.
—Aquesta és la teva manera —van dir.
En Floc es va tornar lleuger. I sempre que tornava a pesar-li el cor, ja no l'obligava a fer soroll.
El deixava ploure.
