La Bruna, una guineu, volia ser l'animal més admirat del bosc.
—Portaré una estrella al pit —va anunciar.
Va demanar-ne una al cel, però les estrelles eren massa lluny.
Va buscar-ne una al riu, però només hi va trobar reflexos.
Va provar de retallar-ne una en una fulla daurada. El vent se la va endur.
La mussola, que l'havia observada tota la tarda, va pastar una mica de fang. Amb el bec i les ales en va fer cinc puntes desiguals.
—Té una punta curta —va dir la Bruna.
—És la primera que he fet —va respondre la mussola.
La Bruna se la va posar de mala gana.
Aquella nit va ploure. Els animals van córrer a refugiar-se i la mussola va relliscar en una arrel. La Bruna la va carregar fins al cau.
En arribar, l'estrella de fang s'havia estovat i tenia una marca de ploma al mig.
—Ara encara és més imperfecta —va dir la mussola.
La Bruna la va mirar. Recordava les ales cansades de la seva amiga i el camí que havien fet juntes.
—Ara brilla més —va respondre.
